Manuel Baixauli, guanyador Premi Llegir 2012

Imprimeix

Article guanyador Premi Llegir 2012, Fundació Bromera per al Foment de la Lectura

Resurrecció 

Martí Domínguez

Isc, amb el diari, al terrat de casa. Fa un sol magnífic. Ara, a l'hivern, assegut en una hamaca de tec, comprenc la passió pel sol de tants europeus. El sol d'hivern, a banda de ser manta per als pobres, és vitamina contra els nervis  i  el  pessimisme. Vejam  què  diu  el  diari. Internacional, Opinió, Economia, Cultura... "Torna l’àngel negre de Praga", llig, a sota del retrat d'un  home  que desconec. L’àngel  negre? Llig l'article.  L’àngel  negre: Vladimir Holan, poeta txec que patí l'ocupació nazi i la posterior dictadura comunista, durant la quant li fou prohibit publicar. Sí, costa de creure, però hi ha hagut èpoques en que la poesia era considerada un perill. Holan, des que és prohibit, es tanca dins de sa casa de Kampa, una de les illes del riu Moldava, i a penes n'ix durant trenta anys. Trenta anys. De dia dorm, de nit escriu. Quan l'any  1963, arran de l’efímera Revolució de Vellut, cessa la prohibició sobre la seua obra, quan el busquen els editors estrangers, quan li atorguen premis, Holan ja no té ganes de romanços, i prefereix continuar amb la llibertat sense límits que ofereixen els murs de sa casa. I així fins que  mor, 1'any 1980,  quan  en  té  setanta-cinc.  A l'article  del  diari  es reprodueix un deis seus poemes, titulat Resurrecció. El llig. Impressionant. D'aquells  que tallen  l'alé  durant  una  estona. Entre  a  casa, busque, en Internet, més obra seua. El que per a mi ha estat una revelació, veig que ja és conegut per no pocs lectors de poesia. Me n'imprimisc alguns poemes i torne al terrat, a l'hamaca, al sol. Són breus, enlluernadors, fàcils de llegir, difícils d'oblidar. En acabat de llegir-los tanque els ulls i m'imagine Holan dins de sa casa, escrivint de nit mentre Praga, i una bona part del món, dorm. Hi ha tal silenci que sent el fregadís del seu llapis sobre el paper. Ara Holan s'atura, deixa el llapis damunt la taula i es fricciona, amb els dits, els ulls. S'alça, entra a la cuina, s'aboca aigua en un got i, a petits glops, beu. Ara Holan passeja mut per aquelles estances que tant coneix, s'acosta a una finestra, l'obri. A fora, sobre el canal que banya la paret de sa casa, neva. Absort en la blancor de la neu, rebent amb goig l'aire  gèlid sobre la cara, Holan tanca els ulls i es pregunta: Què en quedés, quan jo estiga mort, d'aquesta  vida vessada sobre papers? I aleshores, dins la seua ment es produeix  una  visió. Veu  un  terrat  envaït  per  un  sol  esplèndid, on  un individu seu en una hamaca de tec. Holan ignora qui és l'individu, i en quin lloc del món i en quina època es troba. Sap, això sí, que està llegint, car té un diari a les mans; i sap també, per l'expressió que li veu al rostre, que aquesta lectura l'ha  commogut. Els ulls de Holan s'acosten  i enfoquen,
 
curiosos, el fragment de diari que ha llegit l'home de l'hamaca. No és cap notícia de successos, ni de política, ni d'economia... És un poema. Un poema breu, titulat amb una sola, una única paraula: Resurrecció.

Manuel Baixauli

Premi_llegir_2012
Fes clic en la imatge i descarrega l'article en PDF