Martí Domínguez, guanyador Premi Llegir 2013

Correu electrònic Imprimeix PDF

Article guanyador Premi Llegir 2013, Fundació Bromera per al Foment de la Lectura

Les dones i els dies

Martí Domínguez

La primera vegada que la va veure li va agradar, i per això va triar un lloc no molt lluny d’ella, en aquella biblioteca d’Humanitats. Mentre estudiava li llançava llargues mirades, i ella semblava indiferent, potser ni s’havia adonat de la seua presència. Era prima, alta i morena, amb una elegància natural, amb una caminar de gasela. Ell, en canvi, no era un Adonis: vestia de qualsevol manera i un inici de calvície l’acomplexava profundament. Per això li costava relacionar-se amb les dones, malgrat que era un bon conversador i sabia com ningú ser divertit i agradable. La mirava i buscava una forma d’acostar-se a ella, de dir-li alguna cosa, d’entaular conversa. Estudiava Filologia Catalana, això ho va deduir pels llibres que estava treballant, o alguna carrera d’aquest estil. Ell, en canvi, cursava Periodisme, i li quedava ben poc per a engrossir la cua de l’atur. Volia ser corresponsal, corresponsal de guerra. Per a això sí que tindria valor, per a viatjar als llocs més perillosos, als conflictes més sagnants, però per a aproximar-se a ella i dir-li alguna cosa no. Tan sols de pensar-ho sentia un calfred, espant, temia resultar transparent. La mirava sense parar i es va alçar i va passar pel seu costat, i va aconseguir llegir el llom d’un dels llibres: “Les dones i els dies”. Quan va retornar al seu lloc de la Biblioteca va traure el telèfon mòbil i es va connectar a internet, i va posar en el buscador aquell títol i va veure que era d’un poeta que desconeixia totalment, anomenat Gabriel Ferrater. A l’endemà, quan va tornar a la Biblioteca, va demanar el llibre, i es va posar a llegir-lo. El primer vers el va impressionar: “Quan va esclatar la guerra, jo tenia catorze anys i dos mesos”. I va seguir llegint, del tot capficat en aquell llarguíssim poema inicial, que no parlava de dones, ni de dies, sinó de la vida (vam descobrir les putes i el robar), de la guerra (el meu col•legi de capellans el varen cremar), i d’altres coses d’aquelles jornades convulses, però també de Beethoven i Ravel i de l’Himne de Riego, i va llegir del tot absort, capturat per aquella veu que feia tan sols un dia desconeixia i que en canvi de colp i volta li semblava formidable. Per això no es va adonar que ella l’estava mirant fins a tindre-la quasi al damunt, i quan la va veure va alliberar un crit, un crit de sorpresa que a ella li féu riure, i ell li va dir que collons, m’has espantat, estava tan ficat en aquest poema que no t’he vist arribar. Aleshores ella li va preguntar si li agradava Ferrater i ell va contestar que sí, que naturalment, que era el seu poeta preferit. Ella tenia les galtes enrogides (més endavant va saber que això li era habitual), i els ulls li lluïen, i els llavis semblaven més vermells que mai. Li va preguntar si tenia per a molta més estona, que necessitava el llibre per a enllestir un treball d’una assignatura, i ell li va dir que no, que el prenguera, que fins i tot se’l sabia de memòria. I ella va riure, un riure que era com de cristalls de Bohèmia, i aleshores va afegir molt seriosa que potser podrien fer un cafè i intercanviar impressions sobre el Gran Ferrater. I ell es va alçar i va dir que bé, que clar que sí, que a què estaven esperant, i tots dos baixaren les escales i es dirigiren al bar de la Facultat, mentre el seu cor –el cor d’ell– bategava amb tanta força que per un moment va témer no poder arribar.



Premi_llegir_2013
Fes clic en la imatge i descarrega l'article en PDF