Panorama de la narrativa infantil i juvenil en valencià*

Josep Antoni Fluixà

 

Parlar del panorama actual de la narrativa infantil i juvenil valenciana significa acostar-se en exclusiva a la producció literària d’unes editorials i d’uns autors que exerceixen com a tals des de fa a penes vint anys, ja que, ateses les circumstàncies històriques, podríem afirmar que aquesta és una literatura de creació recent. I ho és, sens dubte, per raons molt complexes que escapen als objectius d’aquesta exposició i que es relacionen amb el desenvolupament històric dels valencians i amb els avatars de la seua, sovint, escassa conscienciació social com a poble diferenciat de la resta dels pobles d’Espanya.

Hem de deixar clar en aquest aspecte que, quan parlem de literatura o de narrativa infantil i juvenil valenciana, ens estem referint només a aquella que està escrita en valencià, que és, com se sap perfectament en tots els àmbits acadèmics, l’escrita en llengua catalana amb les peculiaritats i modalitats lingüístiques pròpies del parlar dels valencians. Aquest fet, observable des de sempre a l’hora d’adjectivar la producció literària dels valencians dirigida als lectors adults, no és, ni ha de ser, percebut com una marginació tendenciosa de la literatura infantil i juvenil escrita en castellà per autors valencians, sinó simplement com la constatació d’una característica definitòria. En llengua i en literatura, per valencià s’ha entés sempre tot allò relacionat amb la parla autòctona dels valencians. Hi ha hagut, naturalment, escriptors valencians que han escrit en castellà o espanyol, i alguns amb un èxit notable, i ara hi ha també escriptors valencians que escriuen narracions infantils i juvenils en castellà, però tant els uns com els altres, sense deixar per això de sentir-se valencians, han posat la mirada i la legítima ambició a integrar-se dins de la panoràmica general de la literatura en castellà i fer-se així un lloc en el complicat i competitiu mercat editorial espanyol.

Antecedents històrics

Per tot això, la literatura, i més concretament la narrativa, infantil i juvenil valenciana ha sofrit, en el seu naixement i posterior desenvolupament, les dificultats viscudes per l’evolució històrica de la llengua dels valencians, una llengua en declivi cultural progressiu i en continu retrocés social quant a l’ús des del segle xvi i que, a partir de la segona meitat del segle xix comença a recobrar, tímidament, una certa autoestima perduda amb el moviment romàntic de la Renaixença, encapçalat pel poeta Teodor Llorente. Però el romanticisme valencià, com és ben sabut, no té una clara intencionalitat política de recuperació d’una identitat col·lectiva estrictament valenciana i, en conseqüència, tampoc no es planteja, més enllà de l’ús de la poesia i de l’exalçament de les velles glòries històriques, una autèntica reivindicació lingüística normalitzadora i extensible a la gran majoria de la població. No obstant això, aquells primers focus de revaloració de les peculiaritats regionals van possibilitar, a poc a poc, la creació d’una consciència cada vegada més partidària d’una recuperació total a favor del prestigi social i cultural del valencià. Amb això, van sorgir els primers intents per a dotar la població valenciana de l’alfabetització i l’educació en la llengua pròpia i, com és lògic, la necessitat de produir uns textos adequats a les característiques d’uns lectors principiants, com ho són quasi sempre els xiquets i els joves. Aquest fenomen, ocorregut en altres nacions i llengües europees de més consolidació i auge polític, econòmic i cultural, principalment des del segle xviii, i potenciat per l’augment i la generalització de la instrucció educativa, succeeix a les terres valencianes, relacionat amb la llengua autòctona, a partir de la segona dècada del segle xx i, més concretament, durant els anys trenta amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. Per desgràcia, es tracta d’un període al qual s’ha prestat molt poca atenció crítica i del qual a penes es tenen notícies a través dels estudis i articles publicats per Empar de Lanuza¹ i Teresa Llabata². En tot cas, almenys quantitativament, és digne de ressenyar que, front a les quatre obres narratives dirigides a un públic infantil que es van publicar amb anterioritat al 1930, n’hi ha trenta-una durant el període que va del 1930 al 1936. Dissortadament, aquest augment de la quantitat no significà una major qualitat literària i gran part d’aquestes obres han estat oblidades, a excepció de dues que han estat reeditades posteriorment i que es troben accessibles encara per als lectors actuals que en tinguen interés. Ens referim a l’obra de Josep Pasqual Tirado Tombatossals, que recrea una coneguda història popular en què un gegant valent i bondadós, al costat de la seua colla, i a instàncies del rei Barbut, que pretén congratular-se amb la infanta, conquereix un regne i les illes Columbrets, d’origen volcànic; i al llibre Contes per a infants de Joaquim Reig, en el qual l’autor recrea en valencià contes coneguts de la tradició nòrdica.

            Però l’adversitat va fer que la Guerra Civil Espanyola i l’alçament militar contra les llibertats democràtiques repercutira en l’incipient procés de creació d’una literatura infantil i juvenil en valencià, i durant el període bèl·lic només es va publicar un conte per a xiquets. Després del triomf del general Franco, es va prohibir inicialment l’ús públic i literari de la llengua dels valencians i només a poc a poc es va poder reprendre una tradició que en el camp de la literatura infantil era més aviat escassa o inexistent. Per això, durant el llarg període de la postguerra, que va del 1939 al 1970, es publiquen com a màxim unes deu obres narratives, incloent-hi els contes populars arreplegats per Enric Valor i coneguts amb el nom de Rondalles valencianes. Un balanç molt pobre, sens dubte, i més encara si es té en compte que Valor escrigué les seues narracions amb una finalitat més lingüística i folklòrica que no amb una clara voluntat de dirigir-se directament als xiquets. No obstant això, les rondalles valorianes han representat, i representen, un corpus magnífic, de gran utilitat didàctica com a lectura escolar o iniciàtica i d’una transcendència indubtable i amb una influència posterior en molts autors del panorama actual de la narrativa infantil valenciana. Per sort, l’obra d’Enric Valor ha sigut analitzada fa poc en diversos estudis i llibres, entre els quals,  destaquen els de Gemma Lluch³ i Rosa Serrano⁴. Al contrari, altres autors de la mateixa generació com Josep Mascarell i Gosp o Leopold Martínez Vidal no han tingut la mateixa repercussió i encara avui en dia, entrats ja en la primera dècada del segle xxi, trobem a faltar, almenys, una monografia capaç d’ordenar i classificar tota una producció de literatura, i més concretament de narrativa infantil i juvenil, de dimensions quantitatives reduïdes, fins i tot al llarg de tota la dècada dels setanta, però que, a pesar d’això, va significar un precedent que, encara que només siga per contrast, convé tenir en compte a l’hora d’analitzar i exposar l’eclosió del panorama actual de la narrativa infantil i juvenil valenciana.

Els inicis de la narrativa infantil i juvenil actual

De fet, és a partir dels anys setanta, coincidint amb el declivi del franquisme i amb els primers intents de transició política cap a la democràcia, quan observem l’aparició de les primeres propostes clarament intencionades de produir uns textos narratius dirigits a xiquets en un valencià adequat per a ser aplicat a les aules. La temptativa és cronològicament paral·lela a les primeres reivindicacions de caràcter nacionalista i a la demanda, pels sectors més progressistes, d’una educació més arrelada a l’entorn, que dignifique i normalitze, al mateix temps, l’estudi de la llengua dels valencians. No és gens estrany, per tant, que trobem ja alguns dels noms que amb posterioritat s’han consolidat i han destacat en el panorama actual de la narrativa infantil i juvenil valenciana. Per exemple, en aquells anys del període que abraça del 1970 al 1982, Carme Miquel va publicar ja quatre contes de tradició popular, tres dels quals, per falta d’infraestructura editorial a València, es van editar a Barcelona en l’editorial La Galera. Precisament, la falta d’aquesta infraestructura editorial va dificultar encara més l’arrancada de l’actual narrativa infantil i juvenil valenciana. Les iniciatives en aquest sentit eren mínimes, atesa l’escassa demanda. El valencià es mantenia encara allunyat de les aules de l’ensenyament bàsic i les edicions anaven a càrrec d’impremtes, col·lectius de mestres o de la incipient FECPV (Federació d’entitats Culturals del País valencià). Amb tot, hem de ressenyar l’aparició d’una sèrie de llibres que tenien com a objectiu principal recuperar la rica tradició oral valenciana de contes populars ja en perill d’extinció. Naturalment, l’empremta d’Enric Valor es va fer notar en aquella època i encara avui se segueix el seu solc. Entre altres, cal destacar les obres Recollim contes populars (1980), de Marisa Lacuesta, i Contalles populars valencianes (1981), de Josep Bataller. Però, sobretot, cal ressaltar, perquè la seua publicació marca l’autèntic inici de l’actual narrativa infantil valenciana, l’obra d’Empar de Lanuza El savi rei boig i altres contes (1979), amb la qual l’autora es va convertir en la primera valenciana guanyadora del Premi Folch i Torres l’any 1978. Publicada a Barcelona, en l’editorial La Galera, aquesta obra va tenir una gran repercussió i, prompte, fou considerada una referència ineludible i un model que calia seguir per la resta de narradors valencians que pretenien escriure per a xiquets. L’autora, d’altra banda, al llarg dels anys vuitanta, principalment, va publicar un gran nombre d’obres entre les quals destacaríem Bon viatge, Pitblanc! –potser la seua millor obra–, El llibre d’anar anat, La cuca Quica, Rieu i no rieu, Aventura una desventura, L’escletxa assassina, Santànima: faules d’un monestir i L’home de Penyagolosa. Totes aquestes narracions van atorgar a Empar de Lanuza un lloc d’honor i un clar reconeixement com a pionera indiscutible del panorama actual de la narrativa infantil i juvenil escrita en valencià. Un prestigi, aquest, que encara manté avui, a pesar de la seua escassa producció narrativa en els últims anys.

            Un altre autor important, que es va donar a conéixer en aquella època i que encara està en actiu, és Joan Pla, que va publicar el 1981 la novel·la Mor una vida, es trenca un amor en l’editorial Prometeu. Aquesta obra, inicialment pensada per a adults i editada en una col·lecció de narrativa no infantil, va tenir immediatament una acollida extraordinària entre els joves i, després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià l’any 1983, es va convertir en una de les primeres lectures recomanades en la majoria dels instituts. L’èxit d’aquesta obra, que es va reeditar nombroses vegades i que en l’actualitat compta ja vint-i-sis edicions en la col·lecció «Els Nostres Autors» de Bromera i més de cent mil exemplars venuts, va fer que l’autor s’especialitzara en el gènere de la narrativa infantil i juvenil. De fet, aquest gènere, a partir de la llei esmentada, es va desenvolupar d’una manera prodigiosa davant de la demanda de textos en valencià adequats a la capacitat lectora de les distintes edats dels alumnes del sistema educatiu obligatori. Es va crear llavors una emergent infraestructura editorial a través de la ja mencionada Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, que va crear diverses col·leccions com la col·lecció «Joanot» per als més xicotets i el Premi Enric Valor de narrativa infantil concedit el 1981 a Marisa Lacuesta per la seua obra Tres i no cap en la boca un drac. Precisament, en aquesta mateixa convocatòria va quedar finalista, amb l’obra Les aventures de Potaconill, Carles Cano, un altre dels noms significatius i de referència obligada en el panorama actual i, potser, un dels noms més coneguts fora de les fronteres estrictament autonòmiques. A aquesta iniciativa editorial, se’n van sumar unes altres de caràcter institucional, com les dutes a terme per la Diputació de València, que va crear també el 1980 el Premi Tirant lo Blanc, guanyat per Josep Palomero amb l’obra El pardalet sabut i el rei descregut –publicada amb unes magnífiques il·lustracions de Manolo Boix–, i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana que va crear el 1984 la col·lecció «Biblioteca Infantil». Però, sobretot, cal ressenyar la creació, amb el beneplàcit de les autoritats de l’època, de l’editorial Gregal Llibres, que també el 1984 va iniciar la col·lecció «Gregal Juvenil» amb una altra de les obres més representatives del panorama actual: El guardià de l’anell, de Vicent Pascual, un autèntic best seller disponible avui en l’editorial Tabarca.

            Gràcies a aquesta infraestructura mínima, al llarg del període que podríem datar del 1983 al 1990, anaren apareixent una sèrie d’autors i d’obres en un nombre molt superior a les aparegudes en qualsevol altra època històrica anterior i, sobretot, va deixar de donar-se la sequera productiva d’altres anys, en què no es publicava cap obra literària infantil o juvenil. S’hi publicaren i obres de caràcter infantil com, per exemple, Ui, ui, ui, quins ulls! de Rosa Serrano, Sopa de lletres de Fina Masgrau, El rossinyol del pou d’avall de Bernat Capó, El cavallet de cartó de Josep Saludable, La fada pastissera i L’últim dels dracs de Carles Cano, Fiuuuuu!!! i Poti-Poti de Vicent Pardo, El sol sense nom de M. Jesús Bolta, La princesa pitudeta i panxudeta de Mercé Viana, Tegolins i tegolines de M. Dolors Pellicer, El llop i la cogullada de Pepa Guardiola, Un drac mínim d’Anna Miró o La cova del llop marí de Joaquim G. Caturla, entre altres. I també obres de narrativa més aviat juvenil, inexistents en períodes anteriors, entre les quals podem citar, a més de les ja esmentades de Joan Pla i Vicent Pascual, les següents: El misteri de l’aigua i La sal de Josep Franco, Les ales d’Àngel Vidal de Joan M. Monjo, No sigues bajoca! i Estàs com una moto! de Pasqual Alapont, El segrest de Xico Black de Josep Lluís Seguí i Un segrest per tot el morro de Josep Gregori, entre altres. Obres d’autors destacats i que van constituir l’avançada de la primera promoció d’escriptors –no podem anomenar-la generació per incloure gent d’edats molt diverses– que en l’actualitat formen part del nucli bàsic de la narrativa valenciana dirigida a xiquets i joves.

La situació editorial

Incomprensiblement, atesa la situació de demanda favorable, l’editorial Gregal Llibres es va veure forçada a parar la producció per problemes empresarials i econòmics. Aquesta circumstància fou aprofitada per altres editorials aparegudes, quasi totes, a la meitat dels anys vuitanta, que van incrementar el ritme de publicacions i la presència en el mercat escolar. De fet, podem dir que la situació editorial valenciana actual és fruit d’aquesta conjuntura, de la qual, tal vegada, hauríem d’excloure l’editorial Camacuc, molt activa durant els últims anys de la dècada dels vuitanta i els primers de la dels noranta, però subsistint en l’actualitat només a força de reedicions. En aquest sentit, entre les editorials que es dediquen a publicar obres de narrativa infantil i juvenil en valencià, hi podem destacar aquelles que van agafar empenta i es van consolidar després de la fallida de Gregal i que mantenen actualment una producció continuada i numèricament significativa: ens estem referint a editorials com Bromera, Edicions del Bullent, Tàndem, Marfil, Denes i Tabarca, a les quals cabria afegir la veterana Tres i Quatre, que, sense entrar en el camp infantil, ha publicat també llibres i col·leccions destinats als joves, com per exemple la col·lecció «El Grill», amb algunes obres de narrativa juvenil bastant interessants. Totes aquestes editorials formen el nucli principal de la infraestructura i del desenvolupament de la producció actual de narrativa infantil i juvenil en valencià, amb col·leccions molt característiques i distintives, i en les quals publiquen habitualment els millors escriptors valencians. Destacaríem, per exemple, la col·lecció infantil «El Micalet Galàctic» d’Edicions Bromera, amb ja més de cent títols, i la col·lecció juvenil «Espurna» de la mateixa editorial, amb vora setanta títols en el mercat. Unes altres col·leccions dignes de ser esmentades són «La Rata Marieta», «El Tricile», «La Bicicleta Groga», «La Bicicleta Negra» i «La Moto», totes en Tàndem Edicions; les col·leccions «Cavallet de Mar», «Estrela de Mar», «Els Llibres del Gat en la Lluna» i «Esplai», d’Edicions del Bullent; les col·leccions «Tabarca Narrativa» i «Tabarca Juvenil», de l’editorial Tabarca; «La Carrasca» i «Drac de Paper», de Marfil; i «Les aventures de l’Eriçó Costumeta», de Denes Editorial.

            La rica i diversa situació editorial valenciana es complementa, com és lògic, amb l’existència d’altres editorials més menudes que contínuament apareixen –encara que algunes desapareixen amb la mateixa rapidesa amb què es reprodueixen– i renoven constantment el panorama editorial. Aquestes editorials, seguint l’exemple de les anteriors, tracten d’aconseguir els mateixos bons resultats que aquelles, encara que, de moment, la seua producció encara és escassa per ser excessivament esporàdica o per trobar-se en una situació d’arrancada. En aquest segon grup editorial, hi podem citar l’Eixam Edicions, Edicions 96, Abril Edicions Prodidacta, Nau Llibres, Derzet i Dagó, Aguaclara, Set i mig, La Xara, Amós Belinchón, A.D.E. Edicions i Brosquil, l’última que ha aparegut, de moment, però que ho ha fet amb força i amb una voluntat evident de situar-se prompte a l’altura de les més consolidades.

Com és natural, no hauríem d’oblidar, per a completar el panorama actual de l’edició d’obres narratives de literatura infantil i juvenil en terres valencianes, la presència d’editorials de capital i de residència estatal amb delegacions i col·leccions de lectura en valencià destinades únicament a un públic lector infantil i juvenil. En aquest apartat hem de fer referència a Anaya, Edebé-Marjal, Bruño, Edelvives, Casals i Ediciones Voramar, que pertanyen al grup Santillana. Aquestes editorials amplien l’oferta amb professionalitat i ofereixen a alguns autors valencians la possibilitat de promocionar-se més enllà dels límits comunitaris, ja que sovint tradueixen les seues obres al castellà i a la resta de les llengües peninsulars. Finalment, no s’ha de menystenir tampoc la possibilitat que tenen els escriptors valencians de publicar en editorials catalanes. En aquest sentit, encara que numèricament no haja sigut un aspecte destacable, sí que s’hauria de tenir en compte la qualitat de les obres i dels autors que han vist les seues obres publicades en La Galera, en Empúries, en Cruïlla, en La Magrana, en Columna, etc. Citem, per exemple, els noms d’Empar de Lanuza, Carles Cano, Vicent Pardo, Josep Franco, Joan Pla, Pasqual Alapont, Josep Gregori, Albert Dasí, M. Jesús Bolta, Rosa Serrano, entre altres.

Els autors i les seues obres

Tots aquests noms importants ens permeten conduir ja l’exposició sobre el panorama actual de la narrativa infantil i juvenil en valencià cap als seus vertaders protagonistes: els escriptors. En aquest sentit, és necessari deixar clar que, als ja mencionats, cal afegir molts altres que s’han donat a conéixer, sobretot, al llarg de la dècada dels noranta, alguns dels quals s’han convertit en referència obligada de l’actual narrativa infantil i juvenil valenciana, com és el cas, entre altres, d’Enric Lluch, Albert Dasí, Jordi Querol, Vicent Marçà, Isabel Marín, Josep Millo, Raquel Ricart, Jesús Cortés, Àlan Greus, Francesc Gisbert, etc. Molts, sens dubte, ja que afortunadament en dues dècades s’ha passat de l’excepcionalitat i la dedicació ocasional d’alguns pocs autors a l’abundància i quasi professionalitat en exclusiva de més de cent cinquanta escriptors. Tota una proliferació que, com és lògic, dificulta, sobretot per la falta de perspectiva temporal, qualsevol valoració selectiva que es faça del conjunt i que, sens dubte, obliga a deixar en l’oblit –en alguns casos injust, tal vegada, i injustificat– més d’un nom, però que, no obstant això, no deixa una altra alternativa, ja que si es vol oferir una panoràmica de la narrativa infantil i juvenil valenciana, realment útil i informativa, no hi ha altre remei que triar un nombre més reduït d’autors amb la intenció de donar-los a conéixer com a punta d’iceberg de tot un conjunt molt més ampli. En aquest sentit, per exemple, hem fet ja referència a autors dignes de destacar, com Empar de Lanuza, nascuda a València el 1950, autora d’obres importants ja citades, que ha cultivat diversos registres, del més infantil a la narració juvenil, i temàtiques distintes com el conte de característiques populars o la narració de gènere misteriós, però centrant-se, sobretot, en la recreació d’un món fantàstic. Carles Cano, de la seua banda, ha destacat per les seues narracions infantils plenes d’imaginació, en què tracta d’harmonitzar la tradició de la literatura de transmissió oral amb la modernitat d’un corrent literari més culte que té la seua arrancada, potser, en les obres de Lewis Carroll. Cal destacar que, a pesar de la seua relativa joventut –ja que va nàixer a València l’any 1957–, Carles Cano és un dels escriptors més veterans del panorama valencià i que, a més de les obres ja esmentades, ha publicat de manera regular obres tan destacades com Contes rosegats; Història d’una recepta; Contes de tot l’any; Capgirell, l’illa gran o La màquina dels contes, i també àlbums il·lustrats magníficament per il·lustradors com Paco Giménez, En què és diferencien el blanc i el negre?, i obres infantils per a primers lectors com les de la sèrie «No vull...»: No vull menjar, No vull posar-me aquesta roba, No vull banyar-me, etc.

            Un altre dels escriptors que mereix ser ressenyat, i que ha sigut anomenat ja en referir-nos als inicis del panorama actual, és Joan Pla, nascut el 1942 a Artana (la Plana Baixa), autor, sobretot, de narracions i novel·les juvenils o prejuvenils, però que no ha descuidat tampoc escriure per als xiquets. Les vora trenta obres que ha publicat tenen unes característiques comunes que tant temàticament com estilísticament les fan identificables amb l’autor. En cada una hi podem trobar, per exemple, una colla d’amics o una parella que protagonitzen l’experiència o la història narrada, un element que trenca la rutina diària i que incita a l’aventura, una narració en primera persona centrada en el personatge implicat en el nucli bàsic de l’argument principal i un espai ambiental o històric valencià. A més, en els textos narratius de Joan Pla es reflexa sempre un contrast permanent entre idees com l’amor i la mort, i el plantejament, sovint, de distintes problemàtiques actuals de la joventut. Entre les seues moltes obres cal destacar La màquina infernal, El misteri del temple grec, L’anell del papa Luna, L’illa del Faraó, La venjança dels criptosaures, Només la mar ens parlarà amor, El tresor de Barba-rossa, El misteriós punyal del pirata i L’autobús d’aniràs i no tornaràs.

Menys prolífic és, sens dubte, un altre dels autors que es van donar a conéixer en l’època inicial del panorama actual, Vicent Pascual, nascut a Silla el 1944. És autor, com ja hem dit, d’El guardià de l’anell, una obra de gran repercussió per l’estil àgil i per la temàtica que uneix les característiques de la narració d’aventures, protagonitzades per joves, amb la recerca de vells tresors associats a l’inconscient col·lectiu dels valencians: el temps remot de l’època dels àrabs. No obstant això, Vicent Pascual ha escrit dues novel·les més molt interessants i amb una preocupació estètica i lingüística molt més gran i més aconseguida que en la seua primera obra. Ens referim a L’últim guerrer, una de les poques obres de gènere fantàstic en valencià a l’estil de Tolkien i d’Ursula K. Le Guin, i L’enigma del medalló, una obra d’intriga que conjuga els encerts de les dues primeres.

Dedicades més a una narrativa dirigida a un públic infantil, i fins i tot a primers lectors, trobem diverses escriptores com Fina Masgrau (Banyoles, 1953), M. Dolors Pellicer (Oliva, 1956) i Rosa Serrano (Paiporta, 1945). La primera és autora de contes breus d’una gran efectivitat, com els titulats Sopa de lletres  i El país de la no-memòria, però, sobretot, és autora, amb la il·lustradora Lurdes Bellver, dels extraordinaris llibres de la col·lecció «La Rata Marieta» de Tàndem Edicions, molt útils i estimulants per a iniciar en la lectura els més xicotets. D’aquesta col·lecció, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or per Marieta i el telèfon, se n’han publicat quinze títols. La segona, M. Dolors Pellicer, és autora de llibres de contes i de narracions infantils sempre atractius tant en un sentit d’entreteniment com de reflexió. Les seues obres, entre les quals destaquen Fil que penja..., La banda dels superbruts, El xiquet de cotó en pèl, El gegant Romuald, Els contes de la Titirimonga o La colla va de marxa, plantegen temes i qüestions com la coeducació, el rebuig a la guerra, la superprotecció de determinats pares, el respecte a la diversitat i la llibertat dels altres, etc.; i tot això d’una manera senzilla, narrant sense caure en excessos pedagògics. Finalment, la tercera, Rosa Serrano, és autora d’obres on sempre juga amb el plaer dels somnis i la necessitat d’estimular la imaginació dels xiquets a partir de la quotidianitat mateixa. Ressenyem, doncs, entre les seues obres, les titulades Ara va de caps, David està malalt, La domadora de somnis i Amanida de bruixes.

També en la literatura infantil, dos escriptors més, indiscutiblement destacables i dels més prolífics, són la ja anomenada Mercé Viana (Alfafar, 1946) i Enric Lluch (Algemesí, 1949). La primera és autora d’una àmplia obra plena d’històries fantàstiques, on predominen els sentiments del respecte i la solidaritat entre les persones que permeten la llibertat individual i la consecució dels objectius de cadascú. Entre les seues obres, destaquem El fantasma poruc de Vineifuig; Paparota, ai quin cotxe!; El bagul de les disfresses; El mag Floro; El savi Ciril; Un pintor molt guai; El misteri de la lletra malalta; Bum-bum! El fantasma esvalotat i Els pirates van a Roma. L’obra d’Enric Lluch, de la seua banda, es caracteritza principalment per un humor molt humà no exempt d’una certa dosi entranyable d’idealisme que cobreix de poesia alguns dels seus millors personatges, la força dels quals l’ha convertit en un dels valors més sòlids de la narrativa infantil valenciana. A ell devem obres de referència obligada com Potosnàguel, El faraó Totun-às, L’inventor Xaveta, El regne de Tentipotenti, Eugeni: un geni mal geni, Bori-Bori i el lladre Butxacotes, El rei Panxut redola i el rei Primal s’envola, Les lletres fan fugina, L’àngel Propulsat i el dimoni Emplomat, Pometa dolça, En quin cap cap? i Un test de margarides.

            Altres autors, al contrari, cultiven una obra indistintament dirigida a un públic infantil o juvenil. Aquest és el cas de M. Jesús Bolta (Meliana, 1958), que destaca, a més de pel valor indubtable de les seues històries, per la correcció lingüística i literària d’aquestes, entre les quals hem de destacar El sol sense son; La bruixa Merenga; Les mans d’Aimiel; Vull jugar!; Pell roja, rostre pàl·lid; Qui t’ha dit que el món era blanc?; El meu regne per un llit i Animals!. M. Jesús Bolta ha guanyat, d’altra banda, la majoria dels millors premis. Una altra escriptora que es mou bé tant en un gènere com en l’altre és Pepa Guardiola (Xàbia, 1953), que ha anat millorant cada vegada més la seua producció literària fins a arribar a confeccionar obres clarament destacables, com El talismà del temps, Collidors de neu, La clau mestra, Els

 ulls de la Nereida, Tres titelles embruixats o Una llar en el món. Menció especial mereix també en aquest apartat Vicent Pardo (Vinalesa, 1954), autor d’obres infantils carregades d’humor i de situacions aparentment absurdes que deixen entreveure una visió crítica de l’ésser humà, entre les quals podem citar Guillem i els 880.000 pastissets, Misteri a la llacuna, 111.111 idees per a escriure 111.111.111 contes en un any i 8.388.607 caramels per a un aniversari. No obstant això, aquest autor ha escrit també obres juvenils sense apartar-se de la seua línia estilística habitual: Somien les flors del camp amb cossiols?, HIPEReSPAI, Per Júpiter! i Darrere una cortina. Tampoc no hauríem d’oblidar-nos de Joaquim G. Caturla (Alacant, 1951), autor d’obres com Julieta i el caragol màgic, Tot l’estiu per davant, La penya dels pirates  i Mirant la lluna; ni de Josep Gregori (Alzira, 1959), autor de Tereseta la bruixeta, Moguda a la biblioteca, Invasió i De cine, Tereseta. Finalment, destaquem també l’obra d’Albert Dasí (Bétera, 1959), autor de La reina Tarel·la, entre altres, i de la ja esmentada Carme Miquel (la Nucia, 1945), que provà sort en el camp de la narrativa juvenil amb la novel·la Uns papers en una capsa. Un camp practicat també per Vicent Marçà (Castelló de la Plana, 1954), amb obres com Foc al gran recorregut i Tornaré, encara que, en realitat, ha destacat com a escriptor d’obres infantils, entre les quals podem ressenyar Jordi Túrmix, aprenent de pirata; La història de Vilafartera; La bruixeta Sensedent té un accident i La fada masovera.

Respecte als autors més especialitzats en el gènere narratiu juvenil destaquen, indubtablement, a més dels ja mencionats, els noms de Pasqual Alapont (Catarroja, 1963), Jesús Cortés (Torrent, 1962), Josep Franco (Sueca, 1955) i Jordi Querol (Castelló, 1954). El primer és autor de la coneguda saga protagonitzada per una família molt especial, en què destaquen el iaio Frederic i el seu nét, i desenvolupada en els llibres No sigues bajoca!, Estàs com una moto! i Me’n vaig de casa!. És autor, a més, de Quin sidral de campament!, Un estiu sense franceses, Menjaré bollyc@os per tu i L’ovella negra. Jesús Cortés, de la seua banda, és un autor que utilitza sempre l’humor i la ironia com a recurs per a construir les seues històries, les trames de les quals, però, es basen en una explotació contínua de diversos gèneres: la narrativa de misteri, la narrativa de por, la d’aventures, etc. Entre les seues obres, cal ressenyar El somni de Fran; Àlex & CIA. Detectius; No em pots dir adéu, Roses negres a Kosovo i L’ull de la mòmia. De Josep Franco cal citar, a més de les ja esmentades amb anterioritat, Anàdia, la ciutat submergida i El mal. En totes les seues obres cal destacar la cura en l’estil literari, deutor, en part, de les seues narracions per a adults, que l’acredita com un dels millors narradors valencians de l’actualitat. Finalment, Jordi Querol és un interessant autor de novel·les per a joves amb trames que recreen situacions històriques, com en Quan bufa el ponent, Els venjadors valencians i Llancen crits de llibertat, o bé construeixen mons fantàstics pròxims a la ciència-ficció en obres com El planeta perdut o Dos mons, un planeta. Evidentment, hi ha altres escriptors dignes també de ser citats com Josep Millo (l’Alcúdia, 1946), autor de Viatge a l’illa Gran i L’enigma dels prismàtics, o la mateixa Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), popular autora de novel·les i narracions per a adults que ha publicat amb notable èxit obres per a joves com Raquel i Joel. Tampoc no hauríem d’oblidar-nos d’autors joves apareguts fa poc, com Francesc Gisbert (Alcoi, 1976), Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) o Gemma Pasqual (Almoines, 1967). Naturalment, aquest panorama s’hauria de completar amb autors no tan joves per l’edat, però d’aparició recent que, al costat d’altres que escriuen narracions més infantils, descriuen, en general, una situació bastant encoratjadora pel que fa a creadors. N’hi ha prou de citar, en aquest sentit, noms com Àlan Greus, Tobies Grimaltos, Mariano Casas, Ramon Guillem, Llorenç Giménez, Xulio Ricardo Trigo, Xavier Mínguez, Enric Montfort, Isabel Marin, Jordi Raül Verdú, Josep Chàfer, Marc Vicent Adell, Manel Alonso, Ramon Pastor, Vicenta Escrivà i Daniel Balaguer, entre molts altres.

Tendències, dificultats i perspectives de futur

Com és natural, entre tant de nom i tanta obra resulta inevitable que s’hi observen característiques comunes entre uns escriptors i uns altres, entre unes obres i unes altres, i que s’hi detecten unes determinades tendències o gustos, i que, fins i tot, aquests varien segons el pas dels anys. En aquest sentit, igual com ocorre, potser, en altres literatures contemporànies escrites en llengües minoritàries, es percep a primera vista, fins i tot amb la lectura exclusiva dels títols, una predilecció especial per recuperar i recrear aquelles històries de transmissió oral que a poc a poc s’obliden en les societats més industrialitzades i urbanes. La influència d’Enric Valor, en aquest aspecte, és evident i fins i tot visible en moltes obres originals que usen fórmules estilístiques i estructurals que tracten d’imitar les narracions d’origen popular. Aquesta tendència fou inicialment la més abundant i es va utilitzar, tal vegada, de manera excessiva en la narrativa infantil valenciana. Per fortuna, en l’actualitat no és ja predominant, atesa la varietat de registres practicada pels escriptors valencians, encara que sí que és vigent en l’obra d’alguns autors que la dignifiquen, com Llorenç Giménez. També hem de destacar en aquest apartat les recopilacions de Josep Bataller i els llibres de Joaquim G. Caturla, Rondalles de l’Alacantí i Rondalles del Baix Vinalopó. Una altra tendència clarament localitzable és la de la narrativa fantàstica, en què podríem agrupar la majoria de les obres escrites pels autors que es dediquen més exclusivament a la narració infantil. Hi podem incloure escriptors com Empar de Lanuza, Carles Cano, Mercé Viana, M. Jesús Bolta, Albert Dasí, Josep Franco i un llarg etcètera. Potser aquesta última i la narrativa d’aventures siguen les dues tendències més abundants en el panorama narratiu valencià, encara que la d’aventures, com és lògic, és més usada entre els escriptors de narracions juvenils, entre els quals destaquen Joan Pla, Jesús Cortés i Vicent Pascual.

            La narrativa humorística també és bastant utilitzada, sovint com a simple recurs per a captar l’interés dels lectors, però a vegades hi ha escriptors que l’usen amb una clara intenció irònica i, fins i tot, paròdica. Els autors, en aquestes obres, sovint tracten d’exposar una visió crítica de la realitat. En aquesta tendència trobem autors com Vicent Pardo, Enric Lluch, Pasqual Alapont, M. Dolors Pellicer, Jesús Cortés, etc. Molt emparentades amb les anteriors, en el sentit que mostren un rebuig a certes actituds de la nostra societat, trobem les obres que es podrien adscriure a la narrativa realista –i, a vegades, psicològica– usada, sobretot, en les novel·les que intenten reflectir les problemàtiques dels joves. Aquestes problemàtiques, a vegades, són emprades també en les obres que reprodueixen les regles i els estereotips de la narrativa negra o policíaca. Un gènere, aquest, també emparentat amb la narrativa d’aventures. Cal assenyalar, en aquest aspecte, que són bastants els escriptors que han usat en algunes de les seues obres els recursos d’aquest tipus de narracions: Josep Lluís Seguí, Joan Pla, Jesús Cortés, Josep Milló, Vicent Pardo, etc. No hauríem d’oblidar que en moltes obres apareix una preocupació per reivindicar una actitud ecològica i per plantejar una gran varietat de valors ètics i educatius. Uns valors presents també, junt amb el plaer per l’aventura i els móns exòtics, en les narracions d’ambientació històrica, cada vegada més abundants entre els escriptors valencians de l’última promoció, la dels més joves apareguts fa poc –Francesc Gisbert, Silvestre Vilaplana, Pep Castellano, etc.– i que ha suggerit a Edicions Bromera la conveniència de dedicar-hi una col·lecció: «Esguard». Finalment, en un congrés com aquest, dedicat també a reflexionar sobre l’aplicació del món de les noves tecnologies en la narrativa i en la promoció de la lectura, no podem deixar d’esmentar, encara que entre els escriptors valencians siga de minoritària moment, la narrativa de ciència-ficció, practicada principalment per Joan Pla i Jordi Querol. Recordem, del primer, l’obra L’ordinador màgic. I, per cert, parlant d’ordinadors, no podem deixar passar inadvertida la novel·la de Gemma Lluch el-joc.com, encertada història d’intriga en què la tecnologia informàtica i el llenguatge dels xats es converteixen en protagonistes.

Per desgràcia, tot aquest panorama esperançador pel que fa a autors i varietat temàtica de les obres no ha d’ocultar-nos que hi ha encara dificultats d’infraestructura editorial, de promoció i difusió dels escriptors, de distribució i presència de les obres en les llibreries, d’escassetat de relacions necessàries entre autors valencians i la resta dels escriptors i sectors de producció editorial d’una literatura que comparteix el català com a factor distintiu i aglutinant, de falta de professionalització i qualitat d’alguns productes, de nul·la presència en els mitjans de comunicació i reduïda atenció crítica, d’índexs de lectura encara molt baixos i de nivells insuficients de normalització lingüística, entre altres deficiències detectables. No obstant això, vist el panorama des de la perspectiva del que s’ha aconseguit els últims vint anys en relació amb èpoques anteriors, el resultat no pot deixar de ser positiu i, des d’aquest aspecte, es justifica la necessitat de donar-lo a conéixer més enllà de les fronteres territorials valencianes. És un repte que tenim l’obligació d’afrontar ja.

*Una primera versió d’aquest text es presentà al Congrés Hispano-luso de Literatura Infantil i Juvenil celebrat a Santiago de Compostela en setembre de 2003 i va ser publicat en castellà al llibre Narrativa e promoción da lectura no mundo das novas tecnoloxías, editat per la Consellería de Cultura, Comunicación Social e Turismo de la Xunta de Galicia, Santiago de Compostela, 2002.

Referències bibliogràfiques

¹ Lanuza, Empar de, «La literatura infantil al País Valencia», en Carles Garcia i Gemma Lluch (1990), Teoria i pràctica al voltant de la literatura per a infants i joves, València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, pàgs. 61-79.

——— i Llabata, Teresa (1993), «Panorama de la LIJ en la Comunidad Valenciana», en CLIJ. Cuadernos de literatura infantil y juvenil, núm. 48, Barcelona: Fontalba, pàgs. 8-22.

² Llabata, Teresa, «La literatura infantil i juvenil en valencià. Què s’ha fet? Cap on anem?», en Vicent Pascual (coord.) (1993), La literatura infantil i juvenil valenciana. Elements per a un programa de lectura als centres, València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència, pàgs. 7-26.

³ Lluch, Gemma (1988), De princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric Valor, València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

——— i Serrano, Rosa (1995), Noves lectures de les Rondalles valencianes, València: Tàndem Edicions. Albatros.

⁴ Serrano, Rosa (1995), Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, València: Tàndem Edicions.