Com fer lectors en l'àmbit familiar
A mi m'ha funcionat!
Idees per a xiquets i xiquetes
de 8 a 12 anys
Que ens vegen llegir Sempre hi havia llibres a casa. Sempre m’han agradat les biblioteques: aquell muntó de llibres que no sabia què amagaven. Vaig perdre la fal·lera durant algun temps. De sobte, però, vaig veure que als llibres s’amagaven moltes coses. Els estudis i sobretot la meua dona em van fer recuperar la fal·lera amb escreix. No és que haver estudiat filologia ajudara o no: lectures obligatòries, desencís pel que hi trobava... Però, a poc a poc, el meu criteri literari s’imposava: llegia el que volia i no el que volien que llegira. Recorde viatges en tren absort enmig d’una lectura sense entendre com era possible tot allò que llegia. Després vaig fer de corrector (lectures incomprensibles, descobertes de la mecànica de la llengua i la literatura...), de crític (feia ressenyes), de redactor i de poeta. Va nàixer la filla. No em vaig plantejar (ni jo ni la meva dona) res de res. La nostra casa nostra és plena de llibres. La meua filla sempre els ha vist, sempre ha vist que en llegim. Un dels seus primers regals va ser un llibre regalat pel mateix llibreter. Des de sempre li hem comprat llibres (i altres coses, com les ineludibles nines). Des de sempre ha vist la casa plena de llibres. Des de sempre ha vist que anem a les llibreries com qui va al mercat cada setmana. Des de sempre ens ha vist llegir. Per tant, «per què no he de llegir jo?», es devia preguntar. «O què amaguen els llibres?», es va preguntar. Ben segur que no n’ha sortit decebuda. Així han passat els anys, i les seves lectures, els gustos i el criteri, òbviament, han canviat. De tant en tant li’n passe algun que sé que li agradarà: ara El diari d’Anna Frank (encara recorde quan vingué emocionada i plorosa pel que havia llegit), ara aquell de quan el món encara era jove, ara un de poesia... i se sorprén de les coses que hi troba. De tant en tant li dic que els llibres s’han de llegir, començar i acabar, però que si algun no li agrada no passa res perquè el retore a la prestatgeria. O com ara, que passa per la dèria dels manga. «I què?», li dic a sa mare. Tots, tard o d’hora, ens hem submergit en l’univers dels tebeos (recordeu el film Arrebato?). Cap problema, no? Ben bé una altra manera de llegir. És a dir: no cal cap tàctica, cap tècnica, cap truc, cap idea perquè els xiquets lligen. Només cal que vegen què hi sentim nosaltres, quan a les mans tenim un llibre i fem l’acte més revolucionari: fugir del món. Antoni Mateu Biosca
Intercanviem opinions?   La meua filla té nou anys. Li ha costat llegir, però en el moment que ha tingut més facilitat ha anat trobant-li el gust. I aquest ha estat el moment d’aplicar l’estratègia que us explicaré. Aquesta és molt simple: Es tracta d’interessar-me per els llibres què llig i comentar-lo al mateix temps que explique què em sembla el llibre que estic llegint jo en aquell moment; si m’agrada o no, si el trobo interessant, si l’entenc, etc., de manera que es crea un intercanvi i ella se sent bé perquè veu que dels llibres es poden traure impressions, sensacions, etc. i que es poden explicar als més propers. Un altre aspecte que també em funciona és demanar-li si té algun llibre que li haja agradat per a poder llegir-me’l. Poder oferir-me algun dels seus li agrada molt!. També li faig saber que els llibres s’han de llegir per a gaudir i que si algun no l’entén o no li agrada, no cal que continue llegint-lo (excepte si els professors el donen com a deures, és clar!). En definitiva, es tracta de crear un ambient d’intercanvi, de comunicació al voltant dels llibres, però mai forçant-lo. Cal aprofitar el moment que ella estiga disponible. Teresa Llumà
Un conte per a contar en un minut La meua xiqueta, que ara té 9 anys, des dels 8 fa una coseta que l’anima a escriure i, per tant, a llegir (perquè ja sabem que lectura i l’escriptura són dues cares de la mateixa moneda). Vaig a contar-vos-ho. Aprofitant que tenia una vidriola per a estalviar per a fer un curset d’esport amb les seues amigues i que volia diners, jo li vaig proposar fer «un conte per a contar en un minut» i posar una moneda per cadascuna, de manera que ella mateixa s’inventava la història i li afegia la il·lustració amb dibuixets. Així, a poquet a poquet ha fet catorze mini-històries molt gracioses i ocurrents, que hem anat llegint juntes a mesura que les feia i que, a més, en el futur seran per a ella un bon record quan siga gran. Crec que a la vegada que estalvia descobreix el plaer de les lletres. Mercedes Esteban Cabrera